Incertesa fins el darrer moment: MANASLU 8.163 m

Primeres llums al Manaslu

Ens ha anat pels pèls. La veritat es que no les teníem totes amb nosaltres. Sortírem de Lleida l’1 de setembre i els dubtes i les incerteses anaven omplint a poc a poc amb el pas del temps el sac de les emocions. Utilitzant un símil esportiu per definir el cim: ha estat fregant l’escaire, no va ser fins ahir 5 d’octubre que vàrem poder fer realitat el nostre somni.

Vàrem apostar per l’amarg exercici de l’espera, sabíem que el monsó sempre dona una treva en el seu final, i entre la sortida d’aquest i el canvi de cicle sempre sol haver-hi una curta finestra climatològica de bon temps. La decisió va ser la correcta, el dia 2 d’octubre a la tarda pugem al CI, al dia següent al CII, el dissabte 4 a l’encara verge per nosaltres CIII, a 7.450 m.

La matinada del diumenge, després d’una nit quijotesca per oblidar, a les tres sortim en plena foscor acompanyats d’una lògica confusió i d’un lleuger vent. El record encara avui es present en els nostres dits, molt, molt fred. Fins a ¾ de 6 no albirem els primers raigs de sol, coincidint en una de les darreres canals que donen accés a la part final de l’ascensió.

Dissimuladament i a certa distància segueixen la nostra roda altres expedicions amb la utilització d’oxigen. Qualsevol ingesta de líquid es automàticament expulsada pel nostre organisme, l’adaptació al medi es força complicada amb tant sols un 30 % d’oxigen en l’ambient. Una ascensió dura, exigent i freda, amb una aclimatació molt justa. A les 9 del mati hora nepalesa (5 de la matinada a Lleida), els vuit components de l’expedició anem arribant esglaonadament al cim de la muntanya dels esperits.

El mateix diumenge, dia de cim, decidim arribar, no sense grans dosis de sacrifici, esforç i voluntat fins al camp base: 3.400 metres de descens, tot anant recollint al nostre pas els diversos camps d’alçada. A les 6 de la tarda ens sentim a casa, som rebuts pels nostres cuiners amb una magnifica sopa calenta.

Vull agrair des d’aquí el suport incondicional de tots aquells que mitjançant la pàgina web han donat un animós suport i un constant alè a aquesta empresa quimèrica, intentar conquerir il•lusions i somnis eteris on l’horitzó ronda els 8.000 m.

De la muntanya, de l’Himàlaia, portem 17 anys aprenent, no tant sols dels seus cims (voluntat de sacrifici, superació, treball en equip), sinó bàsicament de la seva gent, de la seva cultura, tradicions, condicions de vida, asseverant aquella màxima que diu que tothom neix sota el mateix cel, però ningú té el mateix horitzó.

Gràcies a tots,

Juanjo Garra