Gràcies, gràcies a tots!

L’arribada a casa va ésser molt emocionant.

Desprès de 24 de transitar vagarosament pels aeroports del món, (Katmandú, Doha i finalment Madrid), arribem al nostre destí, Lleida.

A l’estació de Lleida, amb familiars i amics varem compartir mirades, abraçades i somriures de complicitat en directe, érem un altre cop tots plegats !

Molts ens esperaven rebre avui dimecres 15, però finalment varem canviar la tornada pel diumenge anterior, malgrat tant sols eren tres dies, optaren per retrobar-nos abans amb el nostres. Ja ho teníem tot fet i després d’estar 7 cops a Katmandú, pocs racons ens queden per descobrir. La veritat es que tant sols teníem un nord, tornar per compartir...

Molts heu tingut dificultats per accedir als missatges del blog, dir-vos que el sistema demanava registrar-se i era un xic complicat. Ja ho millorarem !

Agrair-vos les moltes trucades, els emails, les mostres d’afecte pel carrer... gràcies. Ha estat un cim de moltes persones, heu estat molts els que heu espentejat amunt, i després cap a baix. Moltes gràcies.

ANYORANCA I IMPACIENCIA

(Perdoneu es un ordinador asiatic i el teclat es un xic diferent ...)

Certa anyoranca ens envaeix, es l'hora de la partida, anem deixant a la nostra esquena un grapat d'il.lusions i vivencies que ens han enriquit d'una manera o un altra com a persones, son aquells moments i situacions que ens van formant i no conformant.
D'altra banda ja portem uns dies neguitosos, ja volem compartir amb vosaltres el nostre bagatge, frissem per tornar a casa, per estar tots plegats un altre cop. Ha transcorregut gairebe mes i mig i volem tenir-vos aprop un altre cop.
Si els Deus ens son favorables, diumenge aterrarrem a Madrid a primera hora del mati, i a les 13'38 h arribarem a l'estacio Lleida Pirineus.
Petones i abracades
Katmandu, 11 d'octubre

JA ESTEM DE NOU A KATMANDU.

Hola amics! (no tinc accents en aquest ordinador nepali...)
Ja som a terra ferma! Mes ben dit, a prop de la terra ferma!Dimecres 6 d'octubre deixarem, desprès d'un mes de presencia el camp base del Manaslu, amb certa nostàlgia al mirar enrera de reüll la nostra agosarada muntanya, però el sentiment era mes avall, ens separaven 1300 m de desnivell de la petita població Tibetana de Sama, un curt salt a la civilització, en tant sols un hora i escaig i vàrem arribar.Conforme anàvem baixant, deixàvem de banda els mils blancs de la neu, els nostres ulls gaudien dels primers verds dels matolls d'herba, els olors a terra, a excrement de yac, el curiós soroll dels primers rierols d'aigua, el cant dels ocells. Tot un festival pels sentits, desprès de tants dies reclosos en el parany de la neu, ara tornàvem a experimentar una agradable quotidianitat. Arribar als 3500 m de Sama representava omplir els pulmons d'aire, sentir com el nostre organisme s’espavilava depresa, amb la major concentració d'oxigen a aquesta alçada, els muscles de les nostres cames no donaven crèdit.Dijous dia 9. A les 7 del mati ens enlairàvem en un helicòpter per recórrer les 90 milles que ens separaven en línia recta de Katmandú. Descriure l'esdeveniment resulta forca curiós, sobre tot desprès de l'accident d'una avioneta que va tenir lloc el dia anterior a Lukla (Nepal), amb la mort de 16 persones. L’helicòpter encabí en la seva panxa al voltant de tona i mitja de material de l’expedició, set membres del grup anàvem amuntegats en la part frontal de l'aparell, amb el perill que part de la carrega ens aixafes, alhora d'enlairar-se, anava fent birolles, rotant sobre el seu eix, fins trobar la forca necessària i enfilar el camí de la vall del Budhi Gandaki. Silenci absolut, mirades recloses en l'interior i nusos col·lectius en la gola. Buf, quina taquicàrdia!Arribem a la caòtica i alhora simpàtica Katmandú, tan llargament desitjada en els dies tèrbols de la nostra estança en la muntanya. No os ho podeu imaginar, la primera dutxa a l'hotel, desprès de tantes setmanes deixem el sac de dormir de banda i ens enfundem en uns llençols ..., desprès, llastimosament, tot esdevindrà quotidià, i en un curt alè de temps, tornarem a somniar en capbussar-nos en les nostres muntanyes.Divendres 10 0ctubre. Acabem de fer les darreres gestions amb l'agencia a Katmandú, refer els bidons per la carrega aèria que arribarà a casa en un altre vol. Aquest mati ens hem trobat amb una agradable sorpresa, un matrimoni de Berga (l'Anna i en Rafael) ens ha reconegut i ens ha comentat que seguien els esdeveniments de l’expedició pel nostre blog. Saber que Algú el llegeix es sempre agradable!Avui a la tarda sabrem si podem adelantar la tornada a Lleida, la teníem prevista inicialment pel 14 d'octubre. Ja os contaré!

Incertesa fins el darrer moment: MANASLU 8.163 m

Primeres llums al Manaslu

Ens ha anat pels pèls. La veritat es que no les teníem totes amb nosaltres. Sortírem de Lleida l’1 de setembre i els dubtes i les incerteses anaven omplint a poc a poc amb el pas del temps el sac de les emocions. Utilitzant un símil esportiu per definir el cim: ha estat fregant l’escaire, no va ser fins ahir 5 d’octubre que vàrem poder fer realitat el nostre somni.

Vàrem apostar per l’amarg exercici de l’espera, sabíem que el monsó sempre dona una treva en el seu final, i entre la sortida d’aquest i el canvi de cicle sempre sol haver-hi una curta finestra climatològica de bon temps. La decisió va ser la correcta, el dia 2 d’octubre a la tarda pugem al CI, al dia següent al CII, el dissabte 4 a l’encara verge per nosaltres CIII, a 7.450 m.

La matinada del diumenge, després d’una nit quijotesca per oblidar, a les tres sortim en plena foscor acompanyats d’una lògica confusió i d’un lleuger vent. El record encara avui es present en els nostres dits, molt, molt fred. Fins a ¾ de 6 no albirem els primers raigs de sol, coincidint en una de les darreres canals que donen accés a la part final de l’ascensió.

Dissimuladament i a certa distància segueixen la nostra roda altres expedicions amb la utilització d’oxigen. Qualsevol ingesta de líquid es automàticament expulsada pel nostre organisme, l’adaptació al medi es força complicada amb tant sols un 30 % d’oxigen en l’ambient. Una ascensió dura, exigent i freda, amb una aclimatació molt justa. A les 9 del mati hora nepalesa (5 de la matinada a Lleida), els vuit components de l’expedició anem arribant esglaonadament al cim de la muntanya dels esperits.

El mateix diumenge, dia de cim, decidim arribar, no sense grans dosis de sacrifici, esforç i voluntat fins al camp base: 3.400 metres de descens, tot anant recollint al nostre pas els diversos camps d’alçada. A les 6 de la tarda ens sentim a casa, som rebuts pels nostres cuiners amb una magnifica sopa calenta.

Vull agrair des d’aquí el suport incondicional de tots aquells que mitjançant la pàgina web han donat un animós suport i un constant alè a aquesta empresa quimèrica, intentar conquerir il•lusions i somnis eteris on l’horitzó ronda els 8.000 m.

De la muntanya, de l’Himàlaia, portem 17 anys aprenent, no tant sols dels seus cims (voluntat de sacrifici, superació, treball en equip), sinó bàsicament de la seva gent, de la seva cultura, tradicions, condicions de vida, asseverant aquella màxima que diu que tothom neix sota el mateix cel, però ningú té el mateix horitzó.

Gràcies a tots,

Juanjo Garra

Hem fet cim

Juanjo al cim del Manaslu

A las nueve de la mañana hora de Nepal ha alcanzado la cima del Manaslu (8.163 m) todo el grupo de Al Filo de lo Imposible, formado por diez personas: Edurne Pasabán, Ester Sabadell, la polaca Kinga, Mikel Zabalza, Ferrán Latorre, Álex Chicón, Asier Izaguirre, Juanjo Garra, el serpa Muktu y el serpa Pemba.

La secuencia de los hechos ha sido la siguiente. En torno a las tres de la madrugada se pusieron en marcha. La noche era buena pero muy fría. Estos últimos días un montón de personas que iban con las expediciones comerciales NO alcanzaban la verdadera cumbre sino que se quedaban antes de las últimas dificultades, 30 metros técnicos y después la cima. Hacía un vendaval terrible y nuestro grupo no las tenía todas consigo. Algún otro grupo iba subiendo con botellas de oxígeno y mi compañero Toñín le ha pedido a Álex Chicón que filmara algun plano para que se vea la diferencia de lo que es una ascensión a un mismo ochomil.

Afortunadamente en este tramo difícil se paró completamente el viento y han logrado filmar unas tomas muy impresionantes escalando entre las dos cimas, según me acaban de contar ahora mismo Edurne y Alex.

A las 9 de la mañana alcanzaban la cima casi todos agrupados. Al menos tres personas han estado filmando toda la ascensión, lo que asegura buenas imágenes de la zona más complicada y comprometida de la montaña. Han contactado con Toñín en el campo base, se han hecho las fotos de rigor y se han puesto a bajar porque la previsión del tiempo para mañana es muy mala.

Han descendido al campo tres, lo han desmontado y en este momento, nueve y cuarto de la mañana en España, 1 de la tarde en Nepal, acaban de llegar al campo 2, a 6.800 metros. Aquí ya están desmontando las tiendas y harán una parada un poco más larga para descansar. Algunos ya están desmontando las tiendas, pero la polaca Kinga viene un poco más retrasada y Ferrán se ha quedado con ella para proteger su bajada. Álex me ha comentado que en caso de que venga muy exhausta es posible que ellos dos se queden en el campo 2 y mañana prosigan el descenso. El resto tienen pensado esperarlos para hablar con ellos. Si sólo es un problema de cansancio, el resto tratará de bajar lo antes posible al campo 1 (donde ya están a salvo y donde hemos mandado a un cocinero con bebida caliente y unas Coca Colas, para hidratarse y seguir al campo base). Si todo se da bien en unas cuatro o cinco horas estarán todos, o casi todos, en el campo base. Os lo iré contando.

Sebastián Álvaro

Crónica sacada del blog de Sebastián Álvaro, director del programa de TVE Al Filo de lo Imposible

HA ARRIBAT L’HORA DE LA VERITAT?

Travessia Campo I al Campo II

Ahir varem baixar del camp ii. Desprès d’una nit poc agradable 6780 m, mes d'un pam de neu caigut, mal dormir, mal de cap i malestar varis, baixem els 2000 m de desnivell que ens separen del camp base en gairebé 3 hores.

Gaudir del camp base es com aterrar en un petit paradís, els cuiners ens tenien preparat una extraordinària truita de formatge; malgrat la persistent nevada, res mes constituent que una dutxa, per anar digerint els mals sabors de boca de l’alçada, poder-se seure's en una simple cadira de càmping, relativitzar les situacions amb els companys sota aixopluc, que agradable es dormir 2000 m mes abaix, el confort del sac de plomes, una mica de musica, les teves coses endreçades en el minúscul espai de la tenda de campanya, les fotos de la família…

Per la previsió meteorològica que tenim, tot sembla indicar que demà anem amunt. Hi ha molta neu a la muntanya, cal que aquesta es consolidi, però ens resten poques oportunitats, estem a 1 d'octubre i si encertem la finestra (climatològica), caldrà arromangar-se i obrir traça.

En el camp base hi ha nerviosisme, hi ha 2 expedicions que ja han marxat a casa.

Acabem de prepar les coses per demà, les racions d'alçada, farmaciola, estris d’escalada i tot el necessari per aquests quatre dies que ens han de dur el més alt possible ci, cii, ciii i si els deus ens son propicis, diumenge intentarem dir-vos quelcom des del cim del Manaslu tenim l’aclimatació justa, es l’escenari que ens ha deixat la muntanya. aquesta es la finestra i el terreny de joc es fruit de les circumstàncies climatològiques.

Ens veiem diumenge

CAMP II MUNTAT ! !

Crònica telefònica del Juanjo.

El diumenge dia 28, aprofitant la finestra de bon temps anunciada, l’expedició surt del CB per anar a dormir al C I.
Dilluns, 29, tot i que el temps començava a empitjorar, pugen a muntar el C II. En unes 5 hores obrint traça en la profunda neu aconsegueixen guanyar els 1.000 metres de desnivell entre els dos campaments. Toca muntar les tendes i preparar-se per passar-hi la nit. Estan a 6.780 m. i l’endemà, dimarts 30, quan surten per baixar de nou al CB, han caigut uns 30 cm. de neu nova. Tot i això, es planten al base en unes 3 hores.
Bé, queda clar que estan en forma, i molt animats.
Però altres expedicions ho tenen molt més magre: van arribar abans i, per tant, se’ls esgota el temps, com a la del Juanito Oiarzabal, que no saben si encara existeix el seu C II. Altres, com una expedició francesa i una altra austríaca, ja han decidit que abandonen.
El que està clar és que després de tants dies nevant la muntanya està molt carregada, ningú ha avançat encara més enllà del C II, i cada vegada queda menys gent per compartir la dura feina d’obrir traça.
Us anirem informant.