Cronica des de Philim

Després del bullici i les presses que transmet Katmandú ara és hora de retrobar el que resta de l’autèntic Nepal, aquell que es descobreix tan sols traspassar l’extraradi de la capital. Comencem l’aproximació al Camp Base en un bus que ens ha d’atansar fins el poble d’Arrughat però transcorregudes 6 hores de viatge per una pista sense asfaltar, ens adonem que és impossible avançar; el monsó ha fet estralls i les esllavissades de pedres i fang són presents en el nostre trajecte. Gairebé 2 hores a peu i carregats amb tots els embalums arribem a la vora del riu Budhi Gandaki el curs del qual resseguirem al llarg dels diversos dies. Ja amb els portejadors plantem el campament en un prat ombrat i els nostres cuiners preparen per sopar un excel·lent dhalbat (arròs amb llenties).

Els propers dies constitueixen una prova fefaent del que representa el temps dels monsons en el paisatge que enfila l’angosta vall excavada per les aigúes del cabalós Budhi Kandaki. És un encanteri de tots els verds possibles. La humitat relativa en l’ambient és aclaparadora, ens venç pas a pas, mai de la vida havíem suat tant i tant. Els porus de la nostra pell semblen fonts i la nostra roba es amarada de suor.

Per poder arribar al Camp Base de la nostra muntanya estarem 9 dies, dels 570 metres D’Arrughat, dia a dia i progressivament arribarem a 4.700 m. del CB del Manaslu.

L’inici de cada jornada la situem a 2/4 de 6 del matí. Ens comencem a remoure dins del sac de dormir, la tenda està completament xopa i una hora més tard esmorzem per després emprendre la marxa.

Hem vingut a filmar un documental, cada cop que trobem un paratge que no ens deixa indiferents comença el procés de rodatge i ho fa en cinema. Les jornades que no haurien de durar més de 5-7 hores s’allarguen fins les 9 hores diàries. Els camins són capritxosos, senders, corriols que cerquen trobar el pas idoni, sempre tenint com a testimoni el cabalós i grisós riu que és alimentat per gran quantitat de sediments. Aquest trencacames ens porta a fer un desnivell acumulat d’uns 1.000m. en cada jornada. Els assentaments poblacionals que anem trobant al llarg del camí ens alleugeren la duresa de la marxa. Sempre amb un càlid somriure acompanyat de la salutació “Namaste”(hola, què tal, bon dia). Conforme anem avançant vall amunt la població és marcadament més tibetana. Encara en ple segle XXI en aquests pobles no existeix (sota el nostre concepte) cap mena de comoditat, llum elèctrica, telèfon, aigua corrent... però tenen una mirada neta, un posat honest i digne i encara creuen que el més important de les persones es troba en l’interior.

En dos jornades arribarem al CB, tindrem els primers símptomes de la manca d’aclimatació, penseu que viurem unes quantes setmanes a gairebé 5.000 m. on tan sols hi ha un 50% d’oxigen. Quan arribem al CB us continuaré contant.

Juanjo Garra