ESPERANT

Juanjo palejant la neu de la seva tenda

Des que vàrem baixar de fer el porteig al camp I (CI), portem 4 dies reclosos al camp base (CB), a 4850 m. No para de ploure i nevar, el monsó es resisteix a deixar-nos. A les nits hem de sortir a palejar la neu que posa a prova la resistència de la tenda de campanya. Tot el que no és moll es troba humit; és un xic desesperant, la humitat et va calant a poc a poc. Desitgem veure el sol com la sal a la cuina de casa.
Ahir l’Edurne va haver de fer una trucada urgent al nostre odontòleg de Lleida, en Josep Qui: un problema bucal va ésser solventat per telèfon via satèl•lit a 9.000 km. de casa. La societat de la immediatesa bé ha de tenir algunes avantatges. Demà intentarem anar a dormir al CI i estar un parell de dies si la climatologia ens ho permet i si la tenda de campanya que vàrem deixar plantada ha soportat els continus temporals de neu.
Fa nou anys, aquesta història del Manaslu va començar de la mateixa manera, amb un empatx de neu ...Un altre dia us explicarem com és la nostra vida quotidiana al camp base.

Petons i abraçades

UNA PICA EN FLANDES: JA TENIM EL CAMP I MUNTAT

El monsó segueix instal·lat a l’Himàlaia: aiguaneu, neu, núvols i boira s’alternen al llarg de la jornada.

Malgrat que tan sols portem un dia al CB, hem estat valorant la possibilitat de treballar a les parts baixes de la muntanya amb un doble objectiu: aclimatar el nostre organisme i deixar un dipòsit de material en alçada, així que decidim fer un porteig de material al camp I (CI).

El trajecte del CB al CI és un recorregut completament glaciar. Del base enfilem les arestes de les morrenes i en una hora entrem a la gelera del Manaslu. Hi han moltes esquerdes al llarg del trajecte, i ja amb els grampons posats ens assegurem a les cordes fixes en els passos més delicats.

És un recorregut sense una excessiva dificultat aparent, però en el darrer tram trobem un esperó de roca d’uns 150 m. seguit d’una pala de neu a 45° abans d’arribar al CI, que ens rep amb una forta tempesta. Cal agafar els piolets i les pales per preparar la plataforma per la tenda, sota la neu trobem gel, això fa que la feina sigui dura de debò, i amb la manca d’aclimatació cada cop de pala ressona al nostre cervell.

Bé, finalment hem aconseguit plantar una gran i única tenda per a 7 persones, sacs i fogonets. Aquest CI es troba a 5.730 m, així que n’hem pujat quasi 900 des del CB, invertint 3 hores.

De nou al CB, i davant una sopa calenta, descansem una estona. Encara estem una mica refredats, de fet el Ferran i l’Asier es van quedar a descansar al CB.

Ara la idea es descansar un parell de dies més al CB abans de reprendre la feina. Segueix nevant aleatòriament, de fet aquesta nit hem hagut de sortir a palejar la neu que cobria les tendes i n’amenaçava l’estabilitat.

Juanjo Garra

JA SOM AL PEU DE LA MUNTANYA. CRÒNICA DES DEL CAMP BASE.

Dissabte, 13 de setembre.

En una jornada èpica arribem al camp base (CB) del Manaslu. Si no en vam tenir prou amb la demostració nocturna de la força dels monsons, a mitja pujada dels 1.300 mertes de desnivell que ens separaven del CB, una persistent aiguaneu ens obliga a donar el millor de nosaltres.

El treball titànic se l’enduen els tibetans, homes i dones que sota la pluja i amb les pesades càrregues, fan malabarismes per no lliscar muntanya avall; en els passos més difícils nosaltres els donem un cop de ma. Els portejadors que ens han acompanyat al llarg de les primeres jornades han tornat a casa seva, i han ocupat el seu lloc els tibetans del poblet de Sama, que tenen l’exclusiva de les traginades fins al CB.

Enmig d’un temps desagradable plantem les tendes personals i les que faran de menjador i de cuina, i endrecem una mica tot el material; la prudència ens fa deixar per l’endemà la resta de treball, estem mullats i aquí dalt qualsevol refredat no és fàcil de curar.

Diumenge, 14 de setembre.

Instal·lem el generador i acabem d’arreglar el campament: muntem un WC enmig de la gelera. Però la climatologia avui tampoc acompanya. A més, els 4.850 m. d’alçada del CB també fan de les seves, les aspirines serveixen per apaivagar un xic els mals de cap, el nostre organisme rebutja estar en aquest medi nou i diferent; el company Asier es troba amb febre a Sama.

De fet, qualsevol esforç (moure unes pedres per fer una plataforma per la tenda, carretejar el petate del material) provoca que el cos es queixi en forma d’esbufecs i mal de cap. Sort que sabem que això només serà els primers dies: a poc a poc el nostre organisme anirà produint més glòbuls vermells i ens serà menys incòmode moure’ns a aquestes alçades.

Al CB no estem sols, a diferència de l’any 1999 en que només hi érem dos expedicions. Ara hem de compartir l’espai amb altres grups, alguns d’expedicions comercials, és una situació un xic incòmoda, però és clar, ningú té l’exclusiva de la muntanya. Sembla ser que les expedicions que volien anar al Cho Oyu (Xina) no han obtingut els permisos necessaris per part del govern xinès, i això ha fet que algunes canviessin d’objectiu.

Dilluns, si aquest refredat general que arrosseguem tots ens ho permet, pujarem a fer un porteig de material al camp I.

Seguim avançant,

Juanjo Garra

Cronica des de Philim

Després del bullici i les presses que transmet Katmandú ara és hora de retrobar el que resta de l’autèntic Nepal, aquell que es descobreix tan sols traspassar l’extraradi de la capital. Comencem l’aproximació al Camp Base en un bus que ens ha d’atansar fins el poble d’Arrughat però transcorregudes 6 hores de viatge per una pista sense asfaltar, ens adonem que és impossible avançar; el monsó ha fet estralls i les esllavissades de pedres i fang són presents en el nostre trajecte. Gairebé 2 hores a peu i carregats amb tots els embalums arribem a la vora del riu Budhi Gandaki el curs del qual resseguirem al llarg dels diversos dies. Ja amb els portejadors plantem el campament en un prat ombrat i els nostres cuiners preparen per sopar un excel·lent dhalbat (arròs amb llenties).

Els propers dies constitueixen una prova fefaent del que representa el temps dels monsons en el paisatge que enfila l’angosta vall excavada per les aigúes del cabalós Budhi Kandaki. És un encanteri de tots els verds possibles. La humitat relativa en l’ambient és aclaparadora, ens venç pas a pas, mai de la vida havíem suat tant i tant. Els porus de la nostra pell semblen fonts i la nostra roba es amarada de suor.

Per poder arribar al Camp Base de la nostra muntanya estarem 9 dies, dels 570 metres D’Arrughat, dia a dia i progressivament arribarem a 4.700 m. del CB del Manaslu.

L’inici de cada jornada la situem a 2/4 de 6 del matí. Ens comencem a remoure dins del sac de dormir, la tenda està completament xopa i una hora més tard esmorzem per després emprendre la marxa.

Hem vingut a filmar un documental, cada cop que trobem un paratge que no ens deixa indiferents comença el procés de rodatge i ho fa en cinema. Les jornades que no haurien de durar més de 5-7 hores s’allarguen fins les 9 hores diàries. Els camins són capritxosos, senders, corriols que cerquen trobar el pas idoni, sempre tenint com a testimoni el cabalós i grisós riu que és alimentat per gran quantitat de sediments. Aquest trencacames ens porta a fer un desnivell acumulat d’uns 1.000m. en cada jornada. Els assentaments poblacionals que anem trobant al llarg del camí ens alleugeren la duresa de la marxa. Sempre amb un càlid somriure acompanyat de la salutació “Namaste”(hola, què tal, bon dia). Conforme anem avançant vall amunt la població és marcadament més tibetana. Encara en ple segle XXI en aquests pobles no existeix (sota el nostre concepte) cap mena de comoditat, llum elèctrica, telèfon, aigua corrent... però tenen una mirada neta, un posat honest i digne i encara creuen que el més important de les persones es troba en l’interior.

En dos jornades arribarem al CB, tindrem els primers símptomes de la manca d’aclimatació, penseu que viurem unes quantes setmanes a gairebé 5.000 m. on tan sols hi ha un 50% d’oxigen. Quan arribem al CB us continuaré contant.

Juanjo Garra

Entrevista amb miss Elizabeth Hawley

En aquesta foto veiem al Mikel Zabalza, al Juanjo Garra, la sra. Hawley, l’Edurne Pasabvan i l’Ester Sabadell fent la primera entrevista a Kathmandú.

Entre les moltes gestions que ha de fer una expedició que intenta una muntanya de 8.000 m al Nepal, com ara el Manaslu (8.123 m.), n’hi ha una de molt entranyable. És l’entrevista amb miss Elizabeth Hawley.

Aquesta dona, als seus 83 anys, afincada a Kathmandú des d’en fa més de 50, testimoni dels canvis polítics i dels grans esdeveniments alpinístics, és corresponsal de l’agència Reuters i de l’American Alpine Journal.

Ella pren les dades de tots els membres de les expedicions que arriben a Kathmandú abans de sortir cap a la muntanya, i a la tornada del cim els torna a visitar i recull amb tot detall les incidències de l’aventura.

És tal la notorietat d’aquest personatge, que si ella no ho certifica, ningú creurà que el cim s’ha aconseguit.

Desprès de 240 anys de monarquia

Desprès de 240 anys de monarquia, aquest estiu la dinastia Shah ha deixat de governar al Nepal, el país del sostre del món

A l’any 2001 a Katmandú, a la tornada de l’expedició de l’Everest, vaig tenir la desafortunada oportunitat de viure les manifestacions de dol i commoció popular ocasionades per la misteriosa masacre del monarca Birrendra i part de la família reial. A aquest li va succeir el seu germà Gyanendra, que es trobava sospitosament fora del país quan es va produir l’assassinat. Va governar aquests darrers 7 anys d’una forma arbitraria i absolutista, guanyant-se l’animadversió dels nepalesos.

Després de 10 anys de guerra civil entre la guerrilla maoista i el govern, al 2006 s’estableix un procés de pau, que dona entrada a un nou govern i una nova constitució que proclama la república.

Aquests dies Nepal ha estrenat president de la recent instaurada república, Ram Baran, fill d’un granger i metge de professió. El futur segueix essent incert, el poble denota una renovada esperança, però antics vicis, una insolent distribució de la riquesa i les estructures anquilosades del país representen una llastra força important pels habitants del país del somriure etern.

La primera visita a Nepal la vàrem fer a l’any 1993, 15 anys més tard, Katmandú s’ha tornat més bulliciós, més nerviós, més caòtic, aparentment més occidental, però alhora amb els mateixos espais encisadors d’abans. Al cantó de l’internet més modern, qualsevol carreró ens condueix a la calma més absoluta, a la manifestació religiosa més captivadora, a la tendresa més infinita dels infants que juguen al carrer.

Portem 3 dies a la capital, hem estat redistribuint les càrregues dels bidons que hem de dur al llarg de l’aproximació al camp base, barallant-nos amb el generador que hem portar al base, acabant de fer les gestions amb el govern pel permís d’expedició al Manaslu i fent les darreres compres. Demà un trajecte de 8 hores ens portarà en bus fins a Arrughat, a on iniciarem les deu jornades que ens duran fins al camp base de la nostra muntanya.

L’equip desitja començar a caminar, iniciant aquest camí que ens durà més a prop de la nostra quimera.

Juanjo Garra

Juanjo Garra portarà la bandera de Lleida al cim del Manaslu

©Hermínia Sirvent

Juanjo Garra portarà la bandera de Lleida al cim del Manaslu. A la imatge, amb l'alcalde de Lleida, els representants de les empreses espónsors, Federòptics Bellera i Unipreus, el president del Centre Excursionista, Juan Ramon Segura, l'anterior president

Expedició de l'alpinista lleidatà Juanjo Garra al Manaslu (8163m) a l'Himàlaia

Data de publicació: 1/9/2008

L'esportista formarà part de l'equip de televisió del programa Al filo de lo imposible, on també participaran Sebastian Àlvaro i l'alpinista Edurne Pasaban

ESPORTS

L'alpinista lleidatà Juanjo Garra afronta el cinquè 8000 de la seva carrera amb l'expedició Lleida al Manaslu (8163m) a l'Himàlaia. Garra, que ha iniciat el viatge al Nepal aquesta mateixa tarda, formarà part de l'expedició del programa AL filo de lo imposible de TVE. Abans d'emprendre el camí, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, li ha lliurat avui la bandera de la ciutat i li ha agraït que porti amb orgull "el nom de Lleida i la vinculació de la ciutat amb la muntanya".

El paer en cap ha destacat que Juanjo Garra és un dels esportistes d'elit de la nostra ciutat: "Lleida té grans esportistes en molts

àmbits i especialment en el món de la muntanya". També han acompanyat Garra en la presentació de l'expedició el president del Centre Excursionista de Lleida, Juan Ramon Segura, que ha expressat l'orgull del centre de comptar entre els seus companys amnb un "esportista de primera línia com el Juanjo Garra, un primer espasa del himalaisme".

Juanjo Garra ha recordat el seu primer intent de coronar un 8000, l'any 1991 amb el Centre Excursionista de Lleida i ha explicat que l'any 99 ja va intentar coronar el Manaslu. Ara hi tornarà amb un "equip excel·lent que compta amb els millors de l'estat". Garra ha explicat que porten un any treballant en l'ascensió a la 8a muntanya més alta del món. Es preveu que l'expedició duri un mes i mig. L'alpinista ha recordat que en el món de la muntanya "s'aprenen molts valors, però un d'ells és renunciar", quan s'està a punt de fer un cim i finalment no és possible. Les persones interessades a seguir l'expedició ho podran fer per mitjà del bloc www.juanjogarra.blocspot.com.
L'esportista lleidatà ha agraït el suport de la Paeria, del Centre Excursionista i de les empreses lleidatanes espònsors Federòptics Bellera i Unipreus per dur a terme l'expedició.