Gràcies, gràcies a tots!

L’arribada a casa va ésser molt emocionant.

Desprès de 24 de transitar vagarosament pels aeroports del món, (Katmandú, Doha i finalment Madrid), arribem al nostre destí, Lleida.

A l’estació de Lleida, amb familiars i amics varem compartir mirades, abraçades i somriures de complicitat en directe, érem un altre cop tots plegats !

Molts ens esperaven rebre avui dimecres 15, però finalment varem canviar la tornada pel diumenge anterior, malgrat tant sols eren tres dies, optaren per retrobar-nos abans amb el nostres. Ja ho teníem tot fet i després d’estar 7 cops a Katmandú, pocs racons ens queden per descobrir. La veritat es que tant sols teníem un nord, tornar per compartir...

Molts heu tingut dificultats per accedir als missatges del blog, dir-vos que el sistema demanava registrar-se i era un xic complicat. Ja ho millorarem !

Agrair-vos les moltes trucades, els emails, les mostres d’afecte pel carrer... gràcies. Ha estat un cim de moltes persones, heu estat molts els que heu espentejat amunt, i després cap a baix. Moltes gràcies.

ANYORANCA I IMPACIENCIA

(Perdoneu es un ordinador asiatic i el teclat es un xic diferent ...)

Certa anyoranca ens envaeix, es l'hora de la partida, anem deixant a la nostra esquena un grapat d'il.lusions i vivencies que ens han enriquit d'una manera o un altra com a persones, son aquells moments i situacions que ens van formant i no conformant.
D'altra banda ja portem uns dies neguitosos, ja volem compartir amb vosaltres el nostre bagatge, frissem per tornar a casa, per estar tots plegats un altre cop. Ha transcorregut gairebe mes i mig i volem tenir-vos aprop un altre cop.
Si els Deus ens son favorables, diumenge aterrarrem a Madrid a primera hora del mati, i a les 13'38 h arribarem a l'estacio Lleida Pirineus.
Petones i abracades
Katmandu, 11 d'octubre

JA ESTEM DE NOU A KATMANDU.

Hola amics! (no tinc accents en aquest ordinador nepali...)
Ja som a terra ferma! Mes ben dit, a prop de la terra ferma!Dimecres 6 d'octubre deixarem, desprès d'un mes de presencia el camp base del Manaslu, amb certa nostàlgia al mirar enrera de reüll la nostra agosarada muntanya, però el sentiment era mes avall, ens separaven 1300 m de desnivell de la petita població Tibetana de Sama, un curt salt a la civilització, en tant sols un hora i escaig i vàrem arribar.Conforme anàvem baixant, deixàvem de banda els mils blancs de la neu, els nostres ulls gaudien dels primers verds dels matolls d'herba, els olors a terra, a excrement de yac, el curiós soroll dels primers rierols d'aigua, el cant dels ocells. Tot un festival pels sentits, desprès de tants dies reclosos en el parany de la neu, ara tornàvem a experimentar una agradable quotidianitat. Arribar als 3500 m de Sama representava omplir els pulmons d'aire, sentir com el nostre organisme s’espavilava depresa, amb la major concentració d'oxigen a aquesta alçada, els muscles de les nostres cames no donaven crèdit.Dijous dia 9. A les 7 del mati ens enlairàvem en un helicòpter per recórrer les 90 milles que ens separaven en línia recta de Katmandú. Descriure l'esdeveniment resulta forca curiós, sobre tot desprès de l'accident d'una avioneta que va tenir lloc el dia anterior a Lukla (Nepal), amb la mort de 16 persones. L’helicòpter encabí en la seva panxa al voltant de tona i mitja de material de l’expedició, set membres del grup anàvem amuntegats en la part frontal de l'aparell, amb el perill que part de la carrega ens aixafes, alhora d'enlairar-se, anava fent birolles, rotant sobre el seu eix, fins trobar la forca necessària i enfilar el camí de la vall del Budhi Gandaki. Silenci absolut, mirades recloses en l'interior i nusos col·lectius en la gola. Buf, quina taquicàrdia!Arribem a la caòtica i alhora simpàtica Katmandú, tan llargament desitjada en els dies tèrbols de la nostra estança en la muntanya. No os ho podeu imaginar, la primera dutxa a l'hotel, desprès de tantes setmanes deixem el sac de dormir de banda i ens enfundem en uns llençols ..., desprès, llastimosament, tot esdevindrà quotidià, i en un curt alè de temps, tornarem a somniar en capbussar-nos en les nostres muntanyes.Divendres 10 0ctubre. Acabem de fer les darreres gestions amb l'agencia a Katmandú, refer els bidons per la carrega aèria que arribarà a casa en un altre vol. Aquest mati ens hem trobat amb una agradable sorpresa, un matrimoni de Berga (l'Anna i en Rafael) ens ha reconegut i ens ha comentat que seguien els esdeveniments de l’expedició pel nostre blog. Saber que Algú el llegeix es sempre agradable!Avui a la tarda sabrem si podem adelantar la tornada a Lleida, la teníem prevista inicialment pel 14 d'octubre. Ja os contaré!

Incertesa fins el darrer moment: MANASLU 8.163 m

Primeres llums al Manaslu

Ens ha anat pels pèls. La veritat es que no les teníem totes amb nosaltres. Sortírem de Lleida l’1 de setembre i els dubtes i les incerteses anaven omplint a poc a poc amb el pas del temps el sac de les emocions. Utilitzant un símil esportiu per definir el cim: ha estat fregant l’escaire, no va ser fins ahir 5 d’octubre que vàrem poder fer realitat el nostre somni.

Vàrem apostar per l’amarg exercici de l’espera, sabíem que el monsó sempre dona una treva en el seu final, i entre la sortida d’aquest i el canvi de cicle sempre sol haver-hi una curta finestra climatològica de bon temps. La decisió va ser la correcta, el dia 2 d’octubre a la tarda pugem al CI, al dia següent al CII, el dissabte 4 a l’encara verge per nosaltres CIII, a 7.450 m.

La matinada del diumenge, després d’una nit quijotesca per oblidar, a les tres sortim en plena foscor acompanyats d’una lògica confusió i d’un lleuger vent. El record encara avui es present en els nostres dits, molt, molt fred. Fins a ¾ de 6 no albirem els primers raigs de sol, coincidint en una de les darreres canals que donen accés a la part final de l’ascensió.

Dissimuladament i a certa distància segueixen la nostra roda altres expedicions amb la utilització d’oxigen. Qualsevol ingesta de líquid es automàticament expulsada pel nostre organisme, l’adaptació al medi es força complicada amb tant sols un 30 % d’oxigen en l’ambient. Una ascensió dura, exigent i freda, amb una aclimatació molt justa. A les 9 del mati hora nepalesa (5 de la matinada a Lleida), els vuit components de l’expedició anem arribant esglaonadament al cim de la muntanya dels esperits.

El mateix diumenge, dia de cim, decidim arribar, no sense grans dosis de sacrifici, esforç i voluntat fins al camp base: 3.400 metres de descens, tot anant recollint al nostre pas els diversos camps d’alçada. A les 6 de la tarda ens sentim a casa, som rebuts pels nostres cuiners amb una magnifica sopa calenta.

Vull agrair des d’aquí el suport incondicional de tots aquells que mitjançant la pàgina web han donat un animós suport i un constant alè a aquesta empresa quimèrica, intentar conquerir il•lusions i somnis eteris on l’horitzó ronda els 8.000 m.

De la muntanya, de l’Himàlaia, portem 17 anys aprenent, no tant sols dels seus cims (voluntat de sacrifici, superació, treball en equip), sinó bàsicament de la seva gent, de la seva cultura, tradicions, condicions de vida, asseverant aquella màxima que diu que tothom neix sota el mateix cel, però ningú té el mateix horitzó.

Gràcies a tots,

Juanjo Garra

Hem fet cim

Juanjo al cim del Manaslu

A las nueve de la mañana hora de Nepal ha alcanzado la cima del Manaslu (8.163 m) todo el grupo de Al Filo de lo Imposible, formado por diez personas: Edurne Pasabán, Ester Sabadell, la polaca Kinga, Mikel Zabalza, Ferrán Latorre, Álex Chicón, Asier Izaguirre, Juanjo Garra, el serpa Muktu y el serpa Pemba.

La secuencia de los hechos ha sido la siguiente. En torno a las tres de la madrugada se pusieron en marcha. La noche era buena pero muy fría. Estos últimos días un montón de personas que iban con las expediciones comerciales NO alcanzaban la verdadera cumbre sino que se quedaban antes de las últimas dificultades, 30 metros técnicos y después la cima. Hacía un vendaval terrible y nuestro grupo no las tenía todas consigo. Algún otro grupo iba subiendo con botellas de oxígeno y mi compañero Toñín le ha pedido a Álex Chicón que filmara algun plano para que se vea la diferencia de lo que es una ascensión a un mismo ochomil.

Afortunadamente en este tramo difícil se paró completamente el viento y han logrado filmar unas tomas muy impresionantes escalando entre las dos cimas, según me acaban de contar ahora mismo Edurne y Alex.

A las 9 de la mañana alcanzaban la cima casi todos agrupados. Al menos tres personas han estado filmando toda la ascensión, lo que asegura buenas imágenes de la zona más complicada y comprometida de la montaña. Han contactado con Toñín en el campo base, se han hecho las fotos de rigor y se han puesto a bajar porque la previsión del tiempo para mañana es muy mala.

Han descendido al campo tres, lo han desmontado y en este momento, nueve y cuarto de la mañana en España, 1 de la tarde en Nepal, acaban de llegar al campo 2, a 6.800 metros. Aquí ya están desmontando las tiendas y harán una parada un poco más larga para descansar. Algunos ya están desmontando las tiendas, pero la polaca Kinga viene un poco más retrasada y Ferrán se ha quedado con ella para proteger su bajada. Álex me ha comentado que en caso de que venga muy exhausta es posible que ellos dos se queden en el campo 2 y mañana prosigan el descenso. El resto tienen pensado esperarlos para hablar con ellos. Si sólo es un problema de cansancio, el resto tratará de bajar lo antes posible al campo 1 (donde ya están a salvo y donde hemos mandado a un cocinero con bebida caliente y unas Coca Colas, para hidratarse y seguir al campo base). Si todo se da bien en unas cuatro o cinco horas estarán todos, o casi todos, en el campo base. Os lo iré contando.

Sebastián Álvaro

Crónica sacada del blog de Sebastián Álvaro, director del programa de TVE Al Filo de lo Imposible

HA ARRIBAT L’HORA DE LA VERITAT?

Travessia Campo I al Campo II

Ahir varem baixar del camp ii. Desprès d’una nit poc agradable 6780 m, mes d'un pam de neu caigut, mal dormir, mal de cap i malestar varis, baixem els 2000 m de desnivell que ens separen del camp base en gairebé 3 hores.

Gaudir del camp base es com aterrar en un petit paradís, els cuiners ens tenien preparat una extraordinària truita de formatge; malgrat la persistent nevada, res mes constituent que una dutxa, per anar digerint els mals sabors de boca de l’alçada, poder-se seure's en una simple cadira de càmping, relativitzar les situacions amb els companys sota aixopluc, que agradable es dormir 2000 m mes abaix, el confort del sac de plomes, una mica de musica, les teves coses endreçades en el minúscul espai de la tenda de campanya, les fotos de la família…

Per la previsió meteorològica que tenim, tot sembla indicar que demà anem amunt. Hi ha molta neu a la muntanya, cal que aquesta es consolidi, però ens resten poques oportunitats, estem a 1 d'octubre i si encertem la finestra (climatològica), caldrà arromangar-se i obrir traça.

En el camp base hi ha nerviosisme, hi ha 2 expedicions que ja han marxat a casa.

Acabem de prepar les coses per demà, les racions d'alçada, farmaciola, estris d’escalada i tot el necessari per aquests quatre dies que ens han de dur el més alt possible ci, cii, ciii i si els deus ens son propicis, diumenge intentarem dir-vos quelcom des del cim del Manaslu tenim l’aclimatació justa, es l’escenari que ens ha deixat la muntanya. aquesta es la finestra i el terreny de joc es fruit de les circumstàncies climatològiques.

Ens veiem diumenge

CAMP II MUNTAT ! !

Crònica telefònica del Juanjo.

El diumenge dia 28, aprofitant la finestra de bon temps anunciada, l’expedició surt del CB per anar a dormir al C I.
Dilluns, 29, tot i que el temps començava a empitjorar, pugen a muntar el C II. En unes 5 hores obrint traça en la profunda neu aconsegueixen guanyar els 1.000 metres de desnivell entre els dos campaments. Toca muntar les tendes i preparar-se per passar-hi la nit. Estan a 6.780 m. i l’endemà, dimarts 30, quan surten per baixar de nou al CB, han caigut uns 30 cm. de neu nova. Tot i això, es planten al base en unes 3 hores.
Bé, queda clar que estan en forma, i molt animats.
Però altres expedicions ho tenen molt més magre: van arribar abans i, per tant, se’ls esgota el temps, com a la del Juanito Oiarzabal, que no saben si encara existeix el seu C II. Altres, com una expedició francesa i una altra austríaca, ja han decidit que abandonen.
El que està clar és que després de tants dies nevant la muntanya està molt carregada, ningú ha avançat encara més enllà del C II, i cada vegada queda menys gent per compartir la dura feina d’obrir traça.
Us anirem informant.

Viure a 4850 m

És una obvietat dir que la vida canvia en un camp base d’una gran muntanya. Viure a 4850 m requereix dosis de paciència.

És una de les vegades que més dies seguits hem estat en un camp base, la muntanya no dona treva.

Hi ha fets que es converteixen en quotidians, els tres àpats del dia, el palejar les tendes carregades sovint de neu, la visió comunitària d’alguna pel•lícula, el refugi en la lectura personal ...

A les vuit comencem esmorzant la tradicional truita, unes vegades de formatge i altres de carn salada fregida, seguint la sobretaula amb converses variades, i sempre mirant de reüll la situació climatològica al fons de la vall.

Després podem escollir entre allargar la xerrameca, endreçar la tenda, visitar altres expedicions, ajudar als cuiners a preparar l’àpat, fer la bugada ... El perill que hi ha en rentar la roba es saber quants dies la tindrem penjada i encartonada a l’exterior, com sabeu les estones de calma no sovintegen.

Cal esmentar, que en un moment o altre del dia, sempre apareix el llançament de boles de neu, amb els propis o estranys (tenim com a veïns als 7 components de l’expedició del Juanito Oiarzabal), significar que els companys bascos tenen una punteria excel•lent, tot objecte en moviment es blanc puntuable.

Després de dinar alguna partida de cartes al tute, sempre amb la xuleta al cantó. Alguna que altra pel•lícula a l’ordinador quan aconseguim que funcioni. La inactivitat no ha de convertir-se en pessimisme o desídia.

A les 6 de la tarda encenem el generador i quan tenim sort amb el contuberni de comunicacions, enviem els nostres missatges a la gent de casa per tenir-vos informats. Els ordinadors portàtils, tenen per costum estar refredats en aquests espais ...

El darrer ritual del dia és ficar-se al llit, perdó al confortable sac de dormir, parella de fet dels darrers 26 nits. En un principi som acollits fredament, a poc a poc es va escalfant. En posició horitzontal, una mica de música i lectura amb l’ajut del frontal, fins que els badalls marquen el desig de bona nit als éssers estimats.

Ah! Una darrera cosa, a mitja nit tenim un pixing pot, que sense haver de sortir de la tenda a pixar, ens permet no mullar-nos de la neu i no embolcallar-nos del fred, ens permet còmodament fer-ho dintre de la tenda, això si amb una mica de punteria.

Aquest es el nostre equip

Aquest és l’equip humà que conforma el grup d’alpinistes que es troben al Manaslu,


L’Edurne Pasaban, Asier Izaguirre, Alex Chicon, Ferran Latorre, Ester Sabadell, Kinga Baranobska, Mikel Zabalza i Juanjo Garra. Tots ells acompanyats de Toñin Perez-Grueso, subdirector de Al filo de lo Imposible, i Ignacio Delgado de Telefònica Mobiles.

Al llarg ja de 24 dies hem vingut compartint l’aproximació per la generosa vall del Budhi Gandaki, l’arribada al camp base i la instal•lació del CI, tot en mig del degoteig constant del monsó.

Tenim un objectiu comú, compartir aquesta història amb una il•lusió infinita. El que és important aconseguir és que els diferents elements d’aquest trencaclosques sapiguem sumar: la veterana experiència i l’agosarada joventut; la muntanya ja s’encarregarà de fer la selecció natural. Entre tots sumem més de 30 ascensions als 14 cims de vuit metres de la terra, malgrat al Manaslu encara cap de nosaltres ha tingut l’oportunitat d’albirar l’infinit horitzó des del seu punt més alt.

L’exercici important es centrarà en saber esperar la retirada del monsó, i atacar en la breu finestra que ens deixarà la climatologia abans què arribin els forts vents i el fred, antesala de l’hivern. Estem desitjant que la neu es vagi fent ferma i es consolidi en les pendents avalantxoses que ens porten fins al camp II. Les capritxoses precipitacions diàries són com un petit corcó, ens fan mirar de reüll el fons de la vall i els núvols estancats; però la paciència és un arbre d’arrel amarga i fruit dolç.

Crònica telefònica del Juanjo

Ahir, després d’esmorzar ben aviat al camp base (CB), vam sortir cap al camp I (CI), animats per una teòrica finestra de bon temps, que va ser molt més breu del que prevèiem.

Quan hi arribem, la nostra és pràcticament l’única tenda que es manté en peu o, si més no, que sobresurt damunt la gruixuda capa de neu ( quasi 1’50 metres) que el persistent mal temps ha anat acumulant. Així que agafem les pales i a treballar: cal alliberar les lones del pes de la neu, netejar l’entrada, arreglar petits desperfectes. I encara gràcies que és una tenda gran, per 7 persones, i molt reforçada, que si no...

L’endemà el temps no ha millorat. Segueix nevant, i ja veiem (millor dit intuïm) que intentar pujar al camp II (CII) seria una empresa suïcida, així que cap avall que hi falta gent !

Ara les previsions meteorològiques ja són clarament pessimistes fins dissabte, al contrari que els ànims, que encara són prou bons. Altres expedicions ho tenen bastant pitjor: el mal temps possiblement ha arrasat el CII (les tendes, els monos de plomes, els sacs d’alçada...) i, com que van arribar bastant abans que nosaltres, se’ls acaba el temps d’intentar fer cim.

Possiblement demà passat, tot i el mal temps, tornarem a dormir al CI. Poc a poc i bona lletra...

ESPERANT

Juanjo palejant la neu de la seva tenda

Des que vàrem baixar de fer el porteig al camp I (CI), portem 4 dies reclosos al camp base (CB), a 4850 m. No para de ploure i nevar, el monsó es resisteix a deixar-nos. A les nits hem de sortir a palejar la neu que posa a prova la resistència de la tenda de campanya. Tot el que no és moll es troba humit; és un xic desesperant, la humitat et va calant a poc a poc. Desitgem veure el sol com la sal a la cuina de casa.
Ahir l’Edurne va haver de fer una trucada urgent al nostre odontòleg de Lleida, en Josep Qui: un problema bucal va ésser solventat per telèfon via satèl•lit a 9.000 km. de casa. La societat de la immediatesa bé ha de tenir algunes avantatges. Demà intentarem anar a dormir al CI i estar un parell de dies si la climatologia ens ho permet i si la tenda de campanya que vàrem deixar plantada ha soportat els continus temporals de neu.
Fa nou anys, aquesta història del Manaslu va començar de la mateixa manera, amb un empatx de neu ...Un altre dia us explicarem com és la nostra vida quotidiana al camp base.

Petons i abraçades

UNA PICA EN FLANDES: JA TENIM EL CAMP I MUNTAT

El monsó segueix instal·lat a l’Himàlaia: aiguaneu, neu, núvols i boira s’alternen al llarg de la jornada.

Malgrat que tan sols portem un dia al CB, hem estat valorant la possibilitat de treballar a les parts baixes de la muntanya amb un doble objectiu: aclimatar el nostre organisme i deixar un dipòsit de material en alçada, així que decidim fer un porteig de material al camp I (CI).

El trajecte del CB al CI és un recorregut completament glaciar. Del base enfilem les arestes de les morrenes i en una hora entrem a la gelera del Manaslu. Hi han moltes esquerdes al llarg del trajecte, i ja amb els grampons posats ens assegurem a les cordes fixes en els passos més delicats.

És un recorregut sense una excessiva dificultat aparent, però en el darrer tram trobem un esperó de roca d’uns 150 m. seguit d’una pala de neu a 45° abans d’arribar al CI, que ens rep amb una forta tempesta. Cal agafar els piolets i les pales per preparar la plataforma per la tenda, sota la neu trobem gel, això fa que la feina sigui dura de debò, i amb la manca d’aclimatació cada cop de pala ressona al nostre cervell.

Bé, finalment hem aconseguit plantar una gran i única tenda per a 7 persones, sacs i fogonets. Aquest CI es troba a 5.730 m, així que n’hem pujat quasi 900 des del CB, invertint 3 hores.

De nou al CB, i davant una sopa calenta, descansem una estona. Encara estem una mica refredats, de fet el Ferran i l’Asier es van quedar a descansar al CB.

Ara la idea es descansar un parell de dies més al CB abans de reprendre la feina. Segueix nevant aleatòriament, de fet aquesta nit hem hagut de sortir a palejar la neu que cobria les tendes i n’amenaçava l’estabilitat.

Juanjo Garra

JA SOM AL PEU DE LA MUNTANYA. CRÒNICA DES DEL CAMP BASE.

Dissabte, 13 de setembre.

En una jornada èpica arribem al camp base (CB) del Manaslu. Si no en vam tenir prou amb la demostració nocturna de la força dels monsons, a mitja pujada dels 1.300 mertes de desnivell que ens separaven del CB, una persistent aiguaneu ens obliga a donar el millor de nosaltres.

El treball titànic se l’enduen els tibetans, homes i dones que sota la pluja i amb les pesades càrregues, fan malabarismes per no lliscar muntanya avall; en els passos més difícils nosaltres els donem un cop de ma. Els portejadors que ens han acompanyat al llarg de les primeres jornades han tornat a casa seva, i han ocupat el seu lloc els tibetans del poblet de Sama, que tenen l’exclusiva de les traginades fins al CB.

Enmig d’un temps desagradable plantem les tendes personals i les que faran de menjador i de cuina, i endrecem una mica tot el material; la prudència ens fa deixar per l’endemà la resta de treball, estem mullats i aquí dalt qualsevol refredat no és fàcil de curar.

Diumenge, 14 de setembre.

Instal·lem el generador i acabem d’arreglar el campament: muntem un WC enmig de la gelera. Però la climatologia avui tampoc acompanya. A més, els 4.850 m. d’alçada del CB també fan de les seves, les aspirines serveixen per apaivagar un xic els mals de cap, el nostre organisme rebutja estar en aquest medi nou i diferent; el company Asier es troba amb febre a Sama.

De fet, qualsevol esforç (moure unes pedres per fer una plataforma per la tenda, carretejar el petate del material) provoca que el cos es queixi en forma d’esbufecs i mal de cap. Sort que sabem que això només serà els primers dies: a poc a poc el nostre organisme anirà produint més glòbuls vermells i ens serà menys incòmode moure’ns a aquestes alçades.

Al CB no estem sols, a diferència de l’any 1999 en que només hi érem dos expedicions. Ara hem de compartir l’espai amb altres grups, alguns d’expedicions comercials, és una situació un xic incòmoda, però és clar, ningú té l’exclusiva de la muntanya. Sembla ser que les expedicions que volien anar al Cho Oyu (Xina) no han obtingut els permisos necessaris per part del govern xinès, i això ha fet que algunes canviessin d’objectiu.

Dilluns, si aquest refredat general que arrosseguem tots ens ho permet, pujarem a fer un porteig de material al camp I.

Seguim avançant,

Juanjo Garra

Cronica des de Philim

Després del bullici i les presses que transmet Katmandú ara és hora de retrobar el que resta de l’autèntic Nepal, aquell que es descobreix tan sols traspassar l’extraradi de la capital. Comencem l’aproximació al Camp Base en un bus que ens ha d’atansar fins el poble d’Arrughat però transcorregudes 6 hores de viatge per una pista sense asfaltar, ens adonem que és impossible avançar; el monsó ha fet estralls i les esllavissades de pedres i fang són presents en el nostre trajecte. Gairebé 2 hores a peu i carregats amb tots els embalums arribem a la vora del riu Budhi Gandaki el curs del qual resseguirem al llarg dels diversos dies. Ja amb els portejadors plantem el campament en un prat ombrat i els nostres cuiners preparen per sopar un excel·lent dhalbat (arròs amb llenties).

Els propers dies constitueixen una prova fefaent del que representa el temps dels monsons en el paisatge que enfila l’angosta vall excavada per les aigúes del cabalós Budhi Kandaki. És un encanteri de tots els verds possibles. La humitat relativa en l’ambient és aclaparadora, ens venç pas a pas, mai de la vida havíem suat tant i tant. Els porus de la nostra pell semblen fonts i la nostra roba es amarada de suor.

Per poder arribar al Camp Base de la nostra muntanya estarem 9 dies, dels 570 metres D’Arrughat, dia a dia i progressivament arribarem a 4.700 m. del CB del Manaslu.

L’inici de cada jornada la situem a 2/4 de 6 del matí. Ens comencem a remoure dins del sac de dormir, la tenda està completament xopa i una hora més tard esmorzem per després emprendre la marxa.

Hem vingut a filmar un documental, cada cop que trobem un paratge que no ens deixa indiferents comença el procés de rodatge i ho fa en cinema. Les jornades que no haurien de durar més de 5-7 hores s’allarguen fins les 9 hores diàries. Els camins són capritxosos, senders, corriols que cerquen trobar el pas idoni, sempre tenint com a testimoni el cabalós i grisós riu que és alimentat per gran quantitat de sediments. Aquest trencacames ens porta a fer un desnivell acumulat d’uns 1.000m. en cada jornada. Els assentaments poblacionals que anem trobant al llarg del camí ens alleugeren la duresa de la marxa. Sempre amb un càlid somriure acompanyat de la salutació “Namaste”(hola, què tal, bon dia). Conforme anem avançant vall amunt la població és marcadament més tibetana. Encara en ple segle XXI en aquests pobles no existeix (sota el nostre concepte) cap mena de comoditat, llum elèctrica, telèfon, aigua corrent... però tenen una mirada neta, un posat honest i digne i encara creuen que el més important de les persones es troba en l’interior.

En dos jornades arribarem al CB, tindrem els primers símptomes de la manca d’aclimatació, penseu que viurem unes quantes setmanes a gairebé 5.000 m. on tan sols hi ha un 50% d’oxigen. Quan arribem al CB us continuaré contant.

Juanjo Garra

Entrevista amb miss Elizabeth Hawley

En aquesta foto veiem al Mikel Zabalza, al Juanjo Garra, la sra. Hawley, l’Edurne Pasabvan i l’Ester Sabadell fent la primera entrevista a Kathmandú.

Entre les moltes gestions que ha de fer una expedició que intenta una muntanya de 8.000 m al Nepal, com ara el Manaslu (8.123 m.), n’hi ha una de molt entranyable. És l’entrevista amb miss Elizabeth Hawley.

Aquesta dona, als seus 83 anys, afincada a Kathmandú des d’en fa més de 50, testimoni dels canvis polítics i dels grans esdeveniments alpinístics, és corresponsal de l’agència Reuters i de l’American Alpine Journal.

Ella pren les dades de tots els membres de les expedicions que arriben a Kathmandú abans de sortir cap a la muntanya, i a la tornada del cim els torna a visitar i recull amb tot detall les incidències de l’aventura.

És tal la notorietat d’aquest personatge, que si ella no ho certifica, ningú creurà que el cim s’ha aconseguit.

Desprès de 240 anys de monarquia

Desprès de 240 anys de monarquia, aquest estiu la dinastia Shah ha deixat de governar al Nepal, el país del sostre del món

A l’any 2001 a Katmandú, a la tornada de l’expedició de l’Everest, vaig tenir la desafortunada oportunitat de viure les manifestacions de dol i commoció popular ocasionades per la misteriosa masacre del monarca Birrendra i part de la família reial. A aquest li va succeir el seu germà Gyanendra, que es trobava sospitosament fora del país quan es va produir l’assassinat. Va governar aquests darrers 7 anys d’una forma arbitraria i absolutista, guanyant-se l’animadversió dels nepalesos.

Després de 10 anys de guerra civil entre la guerrilla maoista i el govern, al 2006 s’estableix un procés de pau, que dona entrada a un nou govern i una nova constitució que proclama la república.

Aquests dies Nepal ha estrenat president de la recent instaurada república, Ram Baran, fill d’un granger i metge de professió. El futur segueix essent incert, el poble denota una renovada esperança, però antics vicis, una insolent distribució de la riquesa i les estructures anquilosades del país representen una llastra força important pels habitants del país del somriure etern.

La primera visita a Nepal la vàrem fer a l’any 1993, 15 anys més tard, Katmandú s’ha tornat més bulliciós, més nerviós, més caòtic, aparentment més occidental, però alhora amb els mateixos espais encisadors d’abans. Al cantó de l’internet més modern, qualsevol carreró ens condueix a la calma més absoluta, a la manifestació religiosa més captivadora, a la tendresa més infinita dels infants que juguen al carrer.

Portem 3 dies a la capital, hem estat redistribuint les càrregues dels bidons que hem de dur al llarg de l’aproximació al camp base, barallant-nos amb el generador que hem portar al base, acabant de fer les gestions amb el govern pel permís d’expedició al Manaslu i fent les darreres compres. Demà un trajecte de 8 hores ens portarà en bus fins a Arrughat, a on iniciarem les deu jornades que ens duran fins al camp base de la nostra muntanya.

L’equip desitja començar a caminar, iniciant aquest camí que ens durà més a prop de la nostra quimera.

Juanjo Garra

Juanjo Garra portarà la bandera de Lleida al cim del Manaslu

©Hermínia Sirvent

Juanjo Garra portarà la bandera de Lleida al cim del Manaslu. A la imatge, amb l'alcalde de Lleida, els representants de les empreses espónsors, Federòptics Bellera i Unipreus, el president del Centre Excursionista, Juan Ramon Segura, l'anterior president

Expedició de l'alpinista lleidatà Juanjo Garra al Manaslu (8163m) a l'Himàlaia

Data de publicació: 1/9/2008

L'esportista formarà part de l'equip de televisió del programa Al filo de lo imposible, on també participaran Sebastian Àlvaro i l'alpinista Edurne Pasaban

ESPORTS

L'alpinista lleidatà Juanjo Garra afronta el cinquè 8000 de la seva carrera amb l'expedició Lleida al Manaslu (8163m) a l'Himàlaia. Garra, que ha iniciat el viatge al Nepal aquesta mateixa tarda, formarà part de l'expedició del programa AL filo de lo imposible de TVE. Abans d'emprendre el camí, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, li ha lliurat avui la bandera de la ciutat i li ha agraït que porti amb orgull "el nom de Lleida i la vinculació de la ciutat amb la muntanya".

El paer en cap ha destacat que Juanjo Garra és un dels esportistes d'elit de la nostra ciutat: "Lleida té grans esportistes en molts

àmbits i especialment en el món de la muntanya". També han acompanyat Garra en la presentació de l'expedició el president del Centre Excursionista de Lleida, Juan Ramon Segura, que ha expressat l'orgull del centre de comptar entre els seus companys amnb un "esportista de primera línia com el Juanjo Garra, un primer espasa del himalaisme".

Juanjo Garra ha recordat el seu primer intent de coronar un 8000, l'any 1991 amb el Centre Excursionista de Lleida i ha explicat que l'any 99 ja va intentar coronar el Manaslu. Ara hi tornarà amb un "equip excel·lent que compta amb els millors de l'estat". Garra ha explicat que porten un any treballant en l'ascensió a la 8a muntanya més alta del món. Es preveu que l'expedició duri un mes i mig. L'alpinista ha recordat que en el món de la muntanya "s'aprenen molts valors, però un d'ells és renunciar", quan s'està a punt de fer un cim i finalment no és possible. Les persones interessades a seguir l'expedició ho podran fer per mitjà del bloc www.juanjogarra.blocspot.com.
L'esportista lleidatà ha agraït el suport de la Paeria, del Centre Excursionista i de les empreses lleidatanes espònsors Federòptics Bellera i Unipreus per dur a terme l'expedició.

L'HORA DE LA PARTIDA

Ha arribat l'hora. Un altre cop els nervis de darrera hora, els últims preparatius, els dubtes i les incerteses que naveguen conjuntament en aquest riu d’il·lusions que representen els reptes d'una nova expedició.

La tecnologia cada cop està més present en les expedicions, és un reflex de la nostra societat. Qui ho diria! Inauguro un blog que ens mantindrà en contacte a més de 7000 km de distància, en un altre continent, una altra cultura, una altra forma de ser i acceptar el dia a dia. Molt lluny, i com sempre molt a prop de tots vosaltres.

Permeteu-me que dediqui la primera comunicació a la meva llum, a aquelles persones que han fet possible que avui fos al peu de començar aquesta nova aventura. Especialment a l’Assumpta i l'Aina, que patiran aquesta absència temporal d'una forma agredolça, sabent de la meva il·lusió en tornar a despertar-me al redós de l'Himàlaia i de la duresa que representa una separació temporal.

Tindré un bon grapat d’històries curioses, confessions de moments difícils i un recull interessant d’anècdotes de les que espero fer-vos partícips, sempre que els Déus ens siguin propicis!

Fins aviat

Juanjo Garra